Alba Codony Piró Pastora

Només veiem la part més bucòlica i romàntica de la feina de pastor

Torregrossa, 1988. Sempre va estar vinculada a la granja del pare, primer de truges mares i després d'ovelles. Va estudiar enginyeria forestal i a l'acabar la carrera va dir "papa, vinc amb tu". El 2016, però, ell va emmalaltir i va morir. Des de llavors, l'Alba porta el ramat, d'unes 300 ovelles. És dona i jove en un sector envellit i masculinitzat, i fa ramaderia semiextensiva en una comarca on predomina l'agroindústria. Repte sobre repte. És membre de l'associació Ramaderes de Catalunya.

MIQUEL ANDREU - El sector primari passa per grans dificultats. Per a un ramat d'ovelles, que pastura, encara més?
ALBA CODONY -
Sí. La gent només en visualitza la part bucòlica i romàntica, i a dins hi ha moltíssima feina. Els parts, l'alimentació... Tot! A part, és una feina molt física, no hi ha res automatitzat, no prems un botó i s'omplen les tremuges com en una granja d'engreix, aquí maneges sacs amunt i avall. Per al menjar, jo em cultivo les meves pròpies pastures, perquè aquí cada metre quadrat de terra està explotat i és complicat accedir-hi amb el ramat.

M.A. - L'agricultura intensiva i l'ús d'herbicides deu dificultar la pastura.
A.C. -
Clar. Jo tinc la sort que tota la terra de pastura la tinc a la vora. Bé, més ben dit, tinc els animals que puc mantindre amb la terra que tinc.

M.A. - Amb Ramaderes de Catalunya heu engegat la campanya 'Foc als papers' contra la sobrecàrrega burocràtica. Què representa, aquesta sobrecàrrega?
A.C. -
A més de pasturar i les hores a la granja, arribes a casa i has de ficar-te davant de l'ordinador a entrar dades; que s'ha de fer, eh, però és que hem d'apuntar el mateix a 50.000 llocs diferents! Per la Covid van implantar una plataforma digital, el GTR, però es va fer de pressa i corrents i dona molts errors, no està ben treballat. S'hauria de poder posar tot allí i cremar el llibre de paper d'una vegada!

M.A. - Sou pocs pastors, en aquesta zona.
A.C. -
Sí, i al Pla d'Urgell i les Garrigues, tot homes. Entrar a Ramaderes de Catalunya va ser un gran què, no només per compartir coses que ens passen en el dia a dia amb les ovelles sinó també a nivell emocional. És un suport fonamental. I reivindiquem el paper de la dona al món rural, que sempre hi ha sigut. Està molt estesa la imatge del pastor, però a dins al corral hi solia haver la dona, la filla, les que a porta tancada feien feines molt dures.

M.A. - Has trobat incomprensió?
A.C. -
No. Sí que és cert que a les primeres reunions que vas veuen una dona i pensen "és la filla de" o "la dona de". O si hi vas amb la parella, la conversa sempre s'adreça a ell. Un cop et coneixen, ja està. Jo em sento bé.
M.A. - He llegit que el tancament del Canal d'Urgell a la primavera per la sequera us abocava a haver de sacrificar animals. Va arribar aquest punt?
A.C. - Sí. Si no hi ha menjar a fora, has de tancar els animals, i a dins el cost del menjar és inassumible. Has de fer un cribratge molt acurat per reduir costos i sacrifiques animals que en una altra situació hauries aguantat. 

M.A. - També us plantejàveu marxar. On?
A.C. -
Cap a Tarrés, l'Espluga Calba... Coneixíem l'entorn i hi havia un projecte per poder accedir al bosc. Ens van ajudar moltíssim els bombers GRAF de Lleida, tot i que ara els volen allunyar. L'ovella, però, no és un animal pensat per posar al bosc i amb ells vam mirar la possibilitat d'entrar a fondos de sembrat i fer una mica de gestió de bosc. Ho vam estudiar molt, però no era viable. 

M.A. - Quina és ara la perspectiva, en aquest context climàtic?
A.C. -
[sospira] El meu farratge és raigràs a l'hivern i alfals a l'estiu, estic acostumada a això. No faig panís ni altres coses, faig menjar per a les ovelles i prou, i l'alfals requereix molta aigua. L'avantatge és que et dona molts quilos i vas omplint el rebost per a l'època de parts o per a dies desfavorables. Enguany, però, he provat amb veça i civada, que no consumeixen tanta aigua. A veure com anirà, estem a l'expectativa.

M.A. - Tema llana. El Govern acaba d'anunciar que invertirà mig milió per construir la primera planta de rentatge i tractament de llana d'ovella de Catalunya, a Tagamanent. El que abans era un recurs ara és un residu.
A.C. -
Sí, ara jo tenia la llana de dos anys. Faig algunes manualitats però clar, amb petites quantitats. N'he venut un parell de saques a una noia que la vol provar com a aïllament, però tota la resta, de moment, és aquí. És que el problema és que no té preu. Potser la vegada en què me l'han pagat més, en set anys, han sigut 50 euros. Abans era un ingrés que et permetia pagar els esquiladors, almenys.

M.A. - Cada vegada hi ha menys ramats però més grans?
A.C.
- Què passa? Que amb un ramat amb 300 ovelles t'ho has de fer tot tu, no pots tenir ningú contractat ni marxar de vacances ni res. Necessitaries més animals, més volum de tot.

M.A. - I la compensació hauria de vindre per la part del consumidor, suposo.
A.C. -
Sí, però costa, eh, que la gent consumeixi corder... Hi fa el preu, però també l'educació culinària, que s'està perdent. A la gent no la treguis de la carn a la brasa o del ternasco.