Reportatge
Joan Oró. Rere el científic
Enguany es celebra el centenari del naixement del bioquímic lleidatà Joan Oró. Els testimonis i fotografies que el vinculen amb la comarca ens apropen una imatge complementària a la de l'home de laboratori. Inquiet, familiar, distès i pedagògic
Comparteix
Joan Oró, de nen, sobre un diable. Oró, una mica més gran, veient passar els soldats franquistes que ocupaven Alcanó l'any 1938. De jove, Oró a les Borges, festejant amb Francesca Forteza i coneixent-ne la família. Més gran, el 1977, ja com a investigador de la NASA, oferint una conferència al Cinema Terrall de la capital garriguenca. El 1984, una dècada abans de jubilar-se, compartint una dissertació sobre l'exploració del sistema solar amb els alumnes de l'Institut de les Borges, l'actual Institut Josep Vallverdú. Bona part de les informacions aparegudes amb motiu del centenari del científic Joan Oró remarquen la seva vinculació amb la ciutat de Lleida, on va nàixer, on va créixer i amb la qual sempre va estar relacionat. Tot i això, tant en la infància i la primera joventut com d'adult, va tindre un estret lligam amb les Garrigues.
Els testimonis i fotografies que relliguen el bioquímic amb la comarca ens apropen una imatge complementària a la de l'home de laboratori. Inquiet, familiar, distès i pedagògic. Un Joan Oró que també va desvetllar en el nostre territori l'interès per mirar el cel i per conèixer l'origen de la vida.
Un infant garriguenc
Joan Oró va nàixer a Lleida el 26 d'octubre de 1923. El seu pare, Joan Oró i Vallverdú era d'Alcanó, de família pagesa. La mare, Maria Florensa i Rué, era de Torrebesses. Tots dos s'havien conegut a Barcelona, on havien anat a viure amb l'objectiu de guanyar-s'hi la vida. El pare havia après l'ofici de forner. Tot i que els havia rondat la idea de marxar cap a l'Amèrica del Sud, finalment Oró i Florensa van tornar cap a Ponent. Van viure un temps a Torrebesses, on van obrir un forn, i després a Torres de Segre i a la Bordeta, on també van regentar negocis similars.
A la Bordeta és on va nàixer Joan Oró Florensa, el cinquè fill del matrimoni, i l'únic noi. Més endavant, la família es va instal·lar a la cantonada entre els carrers Anselm Clavé i Comtes d'Urgell, on van obrir un altre forn, la Panadería La Radio. El futur científic passava el curs a Lleida, però tal com exposa el biògraf Miquel Pairolí, els anys d'infància i primera joventut, Oró passava les vacances a Alcanó. Fruit d'això mantenia un record viu, per exemple, de la feina de batre. Una amiga d'aquells temps, Teresina Ricart, recordava en un homenatge celebrat l'any 1985 com els dos anaven "a batre a l'era i a pujar tots al diable".
Una altra etapa que va viure a les Garrigues va ser la Guerra Civil espanyola. Tot i que, segons el seu testimoni, havia col·laborat com a preadolescent a la construcció d'algunes trinxeres a Gardeny i en manifestacions d'exaltació republicana, amb els bombardejos de la primavera del 1938 la família se'n va anar a Alcanó. Durant nou mesos van viure en un mas, fins que les tropes italianes integrades a l'exèrcit franquista van ocupar el poble. L'amiga Teresina Ricart també rememorava anys després aquell moment i mencionava que els havia obligat a córrer i a amagar-se per no ser ferits en l'intercanvi de trets.
Els Oró, pare, fill i una germana, van tornar a Lleida el Nadal del 1938. La casa havia estat saquejada durant la seva absència. A poc a poc, van arreglar la casa i el forn. El futur científic va haver de decidir, en aquells anys de primera postguerra, el seu futur. Lluny del designi de casa, que mantingués el negoci, ell volia estudiar. Al final, amb la complicitat de la família, el 1942 es va matricular a la carrera de Química, a la Universitat de Barcelona.
Les Borges i la família Forteza
Mentre es formava a Barcelona, Joan Oró va conèixer la qui seria la seva dona, la mestra de les Borges Blanques Francesca Forteza. Paquita Forteza va ser el seu segon lligam amb la comarca de les Garrigues i en paraules del biògraf Pairolí, fou "fonamental per a la seva vida i per al desenvolupament professional del científic". S'havien conegut per un atzar familiar, ja que la germana del científic va proposar a Paquita de ser la padrineta de la seva filla, i a Joan Oró, de ser el padrinet. Tot i que durant un temps va festejar amb una cosina de Forteza que també estudiava Química a Barcelona, va acabar establint un nuviatge formal amb la mestra, i s'hi va casar el 1948, després de llicenciar-se.
Oró en un dels seus primers laboratoris (Foto: Arxiu M.F.)
Amb 24 anys, completats els estudis i havent finalitzat també les obligacions amb el servei militar, el científic es va trobar en una cruïlla professional. Va iniciar una petita fàbrica de sabó amb uns companys d'estudis i, poc després, un laboratori per fabricar productes per la indústria farmacèutica. Amb el fracàs d'ambdós projectes, fins i tot va tornar al negoci familiar de forner. Tot i això, la inquietud per l'origen de la vida seguia activa i, el 1951, es va posar en contacte amb una cinquantena d'universitats nord-americanes. El Rice Institute de Houston li oferia una beca per poder-hi estudiar, fet que el va fer decidir-se per aquest centre. Amb el suport de Paquita i de la família va iniciar un camí que el portaria a doctorar-se a l'Escola de Medicina de Baylor, també a Houston, el 1956, i a fer de professor a la Universitat de la mateixa ciutat. Com explicava en una entrevista amb Montserrat Roig, Oró va trobar als Estats Units "l'educació i l'ambient" necessaris per la a seva carrera científica. Fruit dels treballs fets a Houston, el seu nom es vincularia aviat amb la NASA.
Proximitat i divulgació
L'impacte de les investigacions de la síntesi de l'adenina, primer, i de la teoria sobre els cometes com a agents necessaris de la vida a la terra, després, van projectar la seva posició. La col·laboració amb l'agència espacial nord-americana, fundada el 1958, encara el van fer més conegut a casa nostra.
Conferència al Cinema Terrall, ple de gom a gom (Foto: Arxiu M.F.)
Per a alguns garriguencs, però, seguia sent una figura familiar. La neboda de Paquita Forteza, Montserrat, veïna de les Borges, recorda les visites de l'"oncle" Oró. Cita, per exemple, una retrobada amb tota la família entre finals dels cinquanta i principis dels seixanta: "ens va fer una conferència a l'hort i ens deia coses que aquí eren impossibles". El 1977, ella mateixa el va presentar quan va fer una xerrada al Cinema Terrall de la capital comarcal. L'expectació era enorme. La neboda diu que la sessió va durar de les 22.30 h fins a les 4 h de la matinada. El cartell de l'acte recorda que hi van prendre part l'Orfeó l'Harmonia d'Arbeca, l'Orfeó Rossinyol de les Garrigues de Cervià, l'Orfeó Junedenc de Juneda, la Coral la Renaixença de Mollerussa, l'Orfeó Iris de l'Espluga Calba, l'Escala en Hi-Fi de Juneda, el Conjunt Instrumental de Juneda i l'Orfeó Terrall de les Borges Blanques. Més endavant, el 1980, va llegir el Missatge al Món Sardanista en motiu de la proclamació de les Borges com a Ciutat Pubilla, i encara uns anys després, el 1984, va xerrar amb els alumnes de l'Institut de les Borges sobre l'exploració del sistema solar. Va ser clau, aquí, la intermediació de l'altra neboda, Antonieta Forteza, treballadora del centre.
El 1993, ja jubilat, però quan encara li faltava prop d'un any per retornar a Catalunya de forma definitiva, Oró es va endur a Montserrat Forteza a Houston tres mesos. Ella va ajudar en la transcripció de cartes i fins i tot recorda haver-lo ajudat en un discurs que havia de fer davant del rei espanyol Joan Carles I.
Tant Alcanó com Torrebesses van dedicar un carrer a Joan Oró.
Montserrat Forteza, Joan Oró i una alumna, en un pícnic a Houston (Foto: Arxiu M.F.)
En una entrevista que Montserrat Roig li va fer el 1977 al programa Personatges, Oró va explicar que el primer any de carrera havia tornat a casa per Nadal i s'hi havia quedat estudiant. Trobava a faltar Ponent. "Estava molt apegat a la terra" diu a Roig. A Lleida, a la casa, al forn, i "a la finca que tenia el pare [a Alcanó] on vaig aprendre de pagès i a cuidar els animals". Els orígens van marcar sempre al "científic de la vida".
Les aportacions més destacades d'Oró
La carrera de Joan Oró va assolir una primera fita d'impacte quan el 1959 va aconseguir la síntesi de l'adenina. La unió de compostos bioquímics necessaris per a la vida va ser un avenç clau, que el mateix científic va destacar en diverses entrevistes com la seva principal contribució. Tal com explicava ell mateix, ressaltant el caràcter paradoxal de tot plegat, a partir d'un component molt tòxic, el cianur d'hidrogen mesclat amb una dissolució d'amoníac, va aparèixer l'adenina, una molècula essencial per a la vida. El mateix Oró explicava que aquesta troballa havia suposat una primera base experimental que li havia permès bastir, posteriorment, la teoria que apuntava que els cometes van aportar a la Terra els materials químics que van generar la vida. Aquesta hipòtesi va aparèixer publicada a la revista científica Nature dos anys després de la síntesi de l'adenina, el 1961.
El 1958, els Estats Units van crear l'Administració Nacional d'Aeronàutica i de l'Espai, la NASA, i Oró va poder seguir des de Houston les primeres passes d'aquesta agència. Part de les mostres que la NASA va recollir de la Lluna mitjançant el programa Apollo van ser distribuïdes entre els centres investigadors més potents del país, i Oró, que havia estat nomenat assessor de la NASA les va poder analitzar al laboratori de la Universitat de Houston, que disposava dels aparells necessaris.
Un cop s'havia posat el peu sobre la Lluna i s'havia descartat que hi pogués haver rastres de vida, la NASA va activar als anys setanta el programa Viking, dues missions no tripulades per a l'exploració del planeta Mart. Oró havia format part del projecte des de l'inici. Com amb l'anàlisi de les mostres del satèl·lit de la Terra, la feina d'Oró va consistir en interpretar els resultats obtinguts per les naus Viking a Mart. El 1976 el doctor Oró va oferir una interpretació química de les sorprenents conclusions obtingudes per altres científics respecte de la presència de vida al planeta vermell. Ell la negava, i posteriorment va veure que tenia raó.
A nivell català, va ser un ferm defensor sempre de l'educació científica i de l'impuls a la recerca. El 1971 es va incorporar a la Universitat Autònoma de Barcelona per dirigir la càtedra de Biofísica. Poc després, però va tornar a Houston. El 1980, va ser diputat al Parlament de Catalunya per Convergència i Unió, només un any. Amb la Fundació Joan Oró, i ja instal·lat a Catalunya definitivament, va impulsar el centre de recerca, formació i divulgació de la ciència del Parc Astronòmic del Montsec.
"Joan Oró era un científic brillant, que a més se sabia explicar molt bé"
Entrevista a Joan Oró Trilla, director de la Fundació Joan Oró i nebot net del bioquímic
X.F. - Joan Oró va nàixer el 26 d'octubre. Falten poques setmanes per al dia del centenari. En quin punt es troba actualment la commemoració?
J.O. - Es troba ja molt avançada. Aquest trimestre és el que més activitat tenim, perquè es concentra en el mes en què ell va nàixer. Els primers mesos hem fet moltes coses: un acte inaugural amb el Departament de Recerca i Universitats i amb la Paeria de Lleida, s'ha fet una Ruta Joan Oró, un còmic, un conte i s'ha reeditat una biografia que ja s'havia publicat anteriorment. Properament es publicarà un llibre fotogràfic amb el fons que tenim, que és molt extens, i que explica de forma més gràfica tota la seva vida. A més, acabem d'inaugurar una exposició sobre Joan Oró a l'Institut d'Estudis Ilerdencs (IEI). A l'octubre hi ha programat un passi d'un documental sobre la seva vida que s'ha fet des de la Fundació conjuntament amb la Fundació La Caixa, i també el Festival d'Astronomia al Montsec. Tenim moltes coses entre mans. La feina com a Fundació Joan Oró de crear contingut s'ha fet durant els primers mesos, que han estat molt intensos.
X.F. - A la primavera es va fer un acte a Alcanó, on es va elevar una sonda fins a l'estratosfera. Hi ha més actes previstos en pobles garriguencs com Alcanó, Torrebesses o les Borges?
J.O. - Que sàpiga jo, no. El que sí que està previst per part de la Fundació és posar en marxa una exposició itinerant explicant la vida de Joan Oró, que sí que tenim la intenció que estigui a la comarca del Segrià i a les Garrigues. El que no crec és que arribi el 2023. Ja serà durant l'any 2024.
X.F. - Resseguint la biografia escrita per Miquel Pairolí, s'hi veu clarament el vincle que Joan Oró va tindre durant els anys d'infància i primera joventut amb els pobles dels seus pares.
J.O. - Sí, el meu pare [Francesc Oró Oró] va viure amb ell perquè compartien la mateixa casa familiar. Molts estius Joan Oró els passava a Alcanó, on el seu pare tenia un petit hort, i on també tenia animals. Ell recorda que anava allà, a ajudar a l'hort d'Alcanó. I recorda que s'ho passava bé, que era una cosa que el divertia. Després, quan va haver-hi la guerra civil, i van haver de marxar de Lleida, tota la família es va refugiar a la casa d'Alcanó. Allí explica l'anècdota de com passaven els militars... Ell va retornar al cap d'uns mesos, prop d'un any, a Lleida. Van trobar la casa sense pràcticament res. Ell sempre recorda i té molt presents els seus orígens. Suposo que també perquè va marxar als Estats Units. És la teva identitat i quan tornes ho valores molt més.
X.F. - En la Ruta Joan Oró, un dels punts de referència és el jaciment de la Roca dels Moros del Cogul. L'havia mencionat en un Pregó de la Festa Major de Lleida.
J.O. - Al Cogul li té molt apreci. Ho menciona al pregó però també ho havia mencionat a altres conferències que havia donat. En el seu llegat hi ha un recull de l'origen de la vida i de l'evolució i menciona el Cogul com un dels aspectes importants de l'evolució humana. Destacava una primera escenografia d'un ball de dones. Ho mencionava molt i li donava molta importància.
X.F. - A les Borges Blanques havia dut a terme una xerrada a l'Institut [futur Institut Josep Vallverdú] i una altra al cinema Terrall. Com d'important era, en la figura de Joan Oró, la capacitat didàctica i pedagògica, i com va ajudar a la seva popularitat?
J.O. - La sessió a l'Institut va ser a petició de Josep Vallverdú, que en aquell moment hi era professor. Tots dos tenien amistat. Indubtablement, era un científic brillant, que a més se sabia explicar molt bé, amb paraules molt planeres, assequibles i tothom l'entenia. Ho feia d'una manera que atreia l'atenció de la gent. Es dona per fet, però no és fàcil fer-ho, sobretot quan comuniques ciència. I fer-ho de manera atractiva! Pots utilitzar un llenguatge planer però ell també posava molta passió per allò que estudiava. I ho transmetia. Nosaltres ens hem trobat amb molta gent que es va fer químic o bioquímic gràcies a que un dia havien anat a una xerrada de Joan Oró. Tenia aquesta capacitat per poder arribar a la gent i entusiasmar.
X.F. - Quin recorregut ha fet la fundació, des que es va crear?
J.O. - La Fundació va nàixer el 1993 just un any abans que ell tornés de Houston. Es crea per recollir el llegat que ell tenia. És un dels llegats més extensos i segurament més ric en el món científic del segle passat a nivell europeu. Guardava coses des que tenia, pràcticament, 13 i 14 anys. Ho guardava absolutament tot. Per una part, l'objectiu és catalogar aquest llegat i difondre'l, a més de posar-lo a disposició de la gent que es dedica a la ciència i a la història de la ciència. Ell treballa en un moment, en plena guerra freda i de cursa espacial, que té una importància vital. I ell hi va estar present. I, per l'altra banda, el que es volia era potenciar la recerca i la innovació tecnològica a Catalunya. A partir de la seva mort va quedar una mica en stand-by. Des de fa pràcticament tres anys, es va canviar la Junta i, amb l'objectiu que venia el centenari, ens vam enfocar a tornar a revitalitzar la Fundació Joan Oró. Per una banda, es vol donar a conèixer al gran públic la figura de Joan Oró i el seu llegat, de l'altra, catalogar tot aquest llegat, i en tercer lloc, incentivar les vocacions científiques a la gent jove.
X.F. - Així doncs, si bé el centenari ha servit de catalitzador, l'entitat continuarà activa després?
J.O. - Sí, la intenció és continuar. Hi ha una part de feina que ja està feta sobradament, i que s'ha de continuar. La de catalogació és una feina més exigent i que necessita molts anys. I la d'incentivar les vocacions científiques, estem ara veient com ho podem fer.